El goig de creure, de Gabriel Amengual Coll

Tot d’una que n’estic assabentat, m’hi peg una ullada ràpida, a les prop d’un centenar de pàgines d’aquesta primera publicació que em passa el bon amic Rafel Mas Tous. Si no vaig errat de comptes, és el primer llibre d’una col·lecció que, amb el nom «Tornaveu», ha estat elaborat pel bon amic taujà Gabriel Amengual Coll, savi de socarrel, i intel·lectual tan profund que massa sovint aconsegueix que m’hi senti perdut... 

Hi he de reconèixer, així i tot, com a valuosíssimes moltes de les aportacions que hi fa, al meu entendre, «revolucionàries» de debò.

«El goig de creure», des d’aquesta perspectiva, em sembla que aporta grans conceptes bàsics sobre la religió, en parlar de l’amor, el goig, la gràcia, l’acció de gràcies, la conversió, el servei, la vida, la pregària, el perdó, la fe o la salvació que comporta l’establiment del Regne de Déu a la terra.

Particularment significatiu em resulta, per a mi, el tractat breu i profund que en fa, del pobre (pàg. 21).

Una altra cosa em sembla quan s’endinsa i mira d’aprofundir en la fe: com a confiança, relació personal, creença sense proves, caràcter subjectiu, experiència amb dubtes... O quan presenta l’obra redemptora de Crist davant del mal... I no en parlem de les funcions socials de la religió: compensatòria, integradora, profètica, estructuradora de la persona i refermadora de la individualitat...

Em sembla del tot adient i positiu que vulgui presentar, d’alguna manera, «la cara bona» de les religions, com eines o camins que porten a «creure en Déu», font originària i meta de tot quant hi ha a l’univers per als creients. 

Qualcú ho ha de fer, sens dubte.

Una «cara bona» que, des del meu punt de vista, no hauria de servir, baix cap concepte, per tapar o per dissimular o per empetitir «la creu xereca» que, al llarg de la nostra història, comporten també totes i cadascuna de les religions conegudes fins ara.

També la meva, la nostra, la catòlica: en nom de Déu s’han fet (i continuen fent-se) tantes bestieses, que no hauria de sorprendre ningú que «la creu xereca» també servesqui, en determinades circumstàncies, per mirar de tapar-ne aquesta «cara bona» que, al meu entendre,  l’autor d’aquest document propugna i proposa.

En faig una valoració molt positiva, d’aquest primer llibre que llegesc, pertanyent a aquesta col·lecció que em sembla interessant, «Tornaveu».